BENVOLGUDA

BenVOLGUDA

d‘ Empar Moliner

L’Empar Moliner ens agafa d’imprevist i ens sorprèn amb una novel·la que ens parla de coses que algunes de nosaltres tenim ja al damunt, o al costat o encara una mica allunyades però atansant-se’ns a una velocitat vertiginosa.

Anem seguint les peripècies de la Remei, una cinquantina ben eixerida i exitosa, amb una filla a qui s’estima amb bogeria i un marit violinista, atractiu i amorós, que cuina cada dia, i que té deu anys menys que la nostra protagonista. Després d’una infantesa que es deixa entreveure horrible -explicada d’una manera lleugera i descarnada- i de dos matrimonis fracassats amb homes més grans que ella, la Remei per fi semblava haver trobat l’amor de la seva vida.

Tot va prou bé fins que apareix una jove violinista, companya de l’orquestra del marit, i de qui la Remei està convençuda que el seu home s’enamorarà.

Un llibre que enganxa, que diverteix, que en alguns moments mig escandalitza per la manera que té l’Empar Moliner d’explicar les dones, els homes i la vida. Una novel·la plena de lubricants, de dones menopàusiques i d’enormes compreses contra la incontinència urinària. Una novel·la d’humor però alhora profunda sobre la derrota que comporta convertir-se en una dona menopàusica i que presenta una estratègia com una altra per no rendir-s’hi del tot.

“Jo me la miro des dels meus cinquanta i tants. Quant em falta per la puntualitat mòrbida, per increpar els conductors als passos de vianants, per la poca set, per les ganes de sobrealimentar i per la colònia als cabells?” (pàg. 129)

Deixa un comentari