LA DRECERA
de Miquel Martín i Serra
Llegida La drecera. Una delícia de llibre!
Dolçor, poesia, la bellesa de les petites coses de la vida quotidiana d’un nen cap als anys 70-80 del segle passat. Una vida sense estridències però que va obrint els ulls a la meravella i a la dissort, aquesta barreja intrincada de sentiments i descobriments que és l’adolescència i per la qual tots, uns fa més temps i d’altres no tant, hem passat.
La manera com la narra Miquel Martín i Serra ens inspira una certa malenconia, la forma més suau i reconfortant de la nostàlgia. M’ha agradat molt aquest llibre. Costa d’imaginar que a algú pugui no agradar-li. Miquel Martín i Serra aconsegueix allò tan difícil de que tothom, sigui com sigui, tingui els anys que tingui, i hagi viscut la vida que hagi viscut, pugui identificar-se amb el fons de l’ànima del noiet protagonista, de qui mai sabrem el nom, perquè així ens sigui més fàcil posar-li el nostre.
A l’anar avançant en la narració he tingut la sensació que passaria alguna gran catàstrofe, un desgavell que li capgiraria la vida al protagonista i la seva família, però no és així. Només al final he pensat que aquest caminar per la vida com si fos la vora d’un abisme, tan ben aconseguit a la novel·la és premeditat, perquè la vida ja ho és això: caminar per la vora d’un abisme, i aquest és un dels molts aprenentatges que va fent el protagonista.
L’amistat amb els companys de l’escola, el primer enamorament, la urpada cruel de la mort, el contacte amb els animals, la vida familiar, l’amor entre pares i fills, el descobriment de la consciència de classe… La vida, en fi, que s’obre nova de trinca amb tota la seva dolçor i duresa davant els ulls del jove protagonista que se la mira amb lucidesa càndida i a través dels seus ulls ens la fa tornar a veure d’una manera tan nítida i sensorial que acabem de llegir la història retrobant-nos amb el nostre jo adolescent i aquell gust de nou als llavis i ganes de degustar intensament tot allò de bo (i dolent) que la vida vulgui oferir-nos.