EL COLIBRÍ
de Sandro Veronesi
Com m’ha agradat llegir “El colibrí”!
Amb una estructura calidoscòpica, amb salts impensats en el temps entre l’any 1970 i el 2030 a cada capítol, amb un ventall de personatges estranys però tan reals que ens sembla que els coneixem de tota la vida, la lectura d’aquesta novel·la t’atrapa i et transporta.
No pots deixar de voler descobrir més secrets de la vida del Marco Carrera, l’oftalmòleg florentí a qui coneixem en el precís instant que “la membrana que separava el doctor Carrera de l’impacte més potent d’una vida plena d’impactes emotius s’acaba d’esqueixar”, quan l’any 1999 se li presenta a la consulta el psicoanalista de la seva dona per advertir-lo que ella planeja matar-lo.
Amb aquesta arrencada sorprenent entrem a l’espiral de vida del Marco Carrera i anirem coneixent les dones que ha estimat, els seus amics, els seus pares, els seus germans, la seva filla, la seva neta. El veurem afrontar-se a les proves més dures que pot presentar una existència humana i sortir-ne més o menys airós, més o menys malferit, però sempre pel seu propi peu.
La mort dels éssers estimats, l’amor impossible, la malaltia, la por… el ventall de dissorts humanes va esclatant pel camí del Marco al llarg dels seus 70 anys de vida i els lectors l’acompanyem corpresos per la bellesa i l’originalitat de la narració, de les històries que passen i la manera en què són narrades. És un llibre que s’ha de llegir, una obra deliciosa que a l’anar passant pàgines et fa de vegades sentir el batec accelerat i el lleuger tremolor dels dits quan vas girant fulls amb l’enlluernament del plaer estètic.
El llibre està ple de pàgines memorables, impactants, fantàsticament ben escrites. Els personatges, rodons i plens de vida i de misteri: l’amor de la vida del Marco Carrera, una dona preciosa a qui no arribarem a entendre mai, vaguejant indecisa entre l’amor de dos homes obsessionats per ella; l’amic malastruc que li salva la vida més d’una vegada; el psicoanalista que sempre hi és, l’esposa boja i mentidera; la germana trista; la filla plena de llum; la neta que ha de canviar el món…Un llibre ple de reflexions escrit de manera poètica i sensual.
Hi ha moltes pàgines que m’han impressionat però els paràgrafs que mai em trauré del cap per tant com m’han corprès són la reflexió sobre la trucada fatal, la trucada que tots temem perquè és la que obre les portes de l’infern. L’únic defecte d’aquest llibre és que s’acaba. Ens hauríem deixat endur infinitament per les onades de vida del Marco Carrera, ens hauríem capbussat una vegada i una altra en els cristallets de vida que ens regala l’autor, explorant sentiments i sensacions amb una finor i una sensibilitat que et provoca una reacció quasi física de plaer al recórrer les línies amb els ulls.
Cap al final de la novel·la, quan el calidoscopi dels trossets de vida del Marco Carrera es van confegint, tot pren sentit… “I també tot l’amor que s’ha repartit pel món, tot el temps malbaratat i tot el dolor sofert: era força, tot, era potència, era destí, i apuntava cap allà.” (pàg. 271)
Al l’acabar la darrera pàgina torno a la pàgina del principi, on damunt de la biografia de l’autor hi ha una imatge seva amb blanc i negre, lleugerament escabellat, amb una mà que li tapa els llavis i uns ulls enormes que miren el lector amb intensitat. Miro la fotografia, de dret als ulls i li dic: “Gràcies!”.