adiós, señor chips
de James Hilton
El señor Chips ja és vellet, fa molts anys que es va jubilar de professor de grec i llatí a l’escola on treballava, però per no allunyar-se de l’escola on ha passat la vida sencera ensenyant, viu encara a dispesa just al davant. El vell professor observa les vides dels nous estudiants i sobretot recorda la seva. Pensa amb nostàlgia amb la seva dona i recorda amb tendresa el passat.
Llegir aquesta novel·la, escrita l’any 1934, per James Hilton, i publicada amb la cura, la dedicació i les boniques il·lustracions que hi ha posat Trotalibros, és emprendre un viatge cap a la primera meitat del segle XX.
La història és un retrat d’un home bo, savi, bromista, una mica solitari, però amant del coneixement, la cultura, el seu país i sobretot a les tres generacions de nois anglesos a qui ha fet de professor.
És una pura delícia perdre’s per les pàgines de la novel·la, deixar-se encisar pel món antic que retrata però del qual voldríem conservar per sempre les esssències i els valors. Descrit amb una tendresa extraordinària, el professor Chips i les seves bromes, la seva humanitat i la seva profunda saviesa us quedaran a la memòria per sempre.
-Colley, es usted…, hum…, un ejemplo espléndido de…, hum…, tradiciones que se heredan. Me acuerdo de su abuelo…, hum…, jamás llegó a entender el ablativo absoluto. Era un zoquete su abuelo. Y también su padre…, hum… Me acuerdo de él… Se sentaba en el último pupitre, junto a la pared…, y tampoco era mucho más listo. Sin embargo, creo…, mi querido Colley, que usted es…, hum, ¡el más zoquete de los tres! (pàg. 13)