vengo de ese miedo
de Miguel Ángel Oeste
Aquest llibre, escrit amb una prosa fabulosa i d’una nitidesa, una sinceritat i una claredat brutals que t’atrapen i no et deixen escapar, et va glaçant la sang des de la primera pàgina fins a l’última. L’autor, amb una cruesa colossal, com si es tractés d’una catarsi o un exorcisme ens desgrana els maltractaments que va patir durant tota la seva infantesa per part d’un pare cruel i depravat fins a límits gairebé inversemblants, i una mare alcohòlica, drogadicta i maltractada, que no es quedava gaire enrere.
L’autor ens fa endinsar en el que va ser el seu món quan era petit i jovenet, un món brut i repugnant de misèria moral, violència i barbàrie. La figura del pare és una de les més bestials que s’han vist a la literatura. Quan ja penses que no es pot anar més enllà en la maldat i la depravació, aquest home s’empesca una manera d’anar-hi.
Un llibre que és com una temporada a l’infern de la lletjor, i la depravació moral, però que està escrit d’una manera tan precisa i addictiva -voldria dir “bella”, però aquest adjectiu aquí no hi pot encaixar de cap manera- que t’atrapa i et fascina.
El pare encara és viu però l’autor fa 15 anys que no l’ha vist ni hi ha parlat. Pensa que potser hauria de fer-ho per completar la història que explica però no s’hi veu amb cor, només pensar en el seu pare cau en el terror. El passat no queda enrera mai sempre és ara i aquí, igual de punyent, amenaçador i dolorosíssim.
“Me sentía culpable. Me seguía sintiendo perseguido. El pasado es un cazador experimentado y furtivo, siempre al acecho, siempre dispuesto a herir, que disfruta del desangramiento”. (pàg. 196)
L’autor ens fa compartir amb ell el procès d’escriptura del llibre, els seus dubtes, les reaccions de la gent del seu entorn, com s’encalla, com està a punt de deixar-ho córrer per no patir tant ni fer patir els altres i sobretot com l’angoixa la por a assemblar-se ni que sigui remotament al seu pare, ara que ell mateix és pare d’una filla petita:
“Y siento un escalofrío y me entran ganas de llorar, aunque no brota ninguna lágrima, se quedan dentro, pus que infecta. Lágrimas que se pegan a las venas, a los huesos, a la carne, como si fueran resina.” (pàg. 134)
“