El fill del xofer
de Jordi Amat
Alfons Quintà és un personatge inversemblant. Com a protagonista de novel·la bufa no els l’hauríem pogut creure, perquè cap cap autor d’un personatge literari es pot permetre atribuir-li les barrabassades que fa ell. Ningú ensenya una foto d’ell en barca amb un peix a la mà i li pregunta a una dona (treballadora seva!) si li vol veure la sardina…ningú agafa el menjar del plat dels altres comensals amb els dits i se l’empassa amb aquella alegria.
Això a la literatura moderna no ho fa ningú, per trobar-ho potser caldria retrocedir alguns segles enrere i comprovar com les gastaven Gargantua i Pantagruel. En fi. El gran encert de Jordi Amat és haver presentat aquest personatge tan monolíticament pervers, tan d’una sola peça, encarnació absoluta de la malvat, de l’única manera possible: en un llibre periodístic. I quin llibre! El text es llegeix com una exhalació i ens fa recórrer els camins tortuosos del xantatge, la immoralitat i la depravació.
Alfons Quintà no té límits. És una home ferit per les vergassades a l’esquena del seu pare i aquells cops els pensa fer pagar a tothom. Si fos un personatge venjatiu, algú que com que no s’ha sabut defensar ni venjar del seu primer botxí, el seu pare, vol enfonsar tothom qui li fa mal o el decep, podria tenir un costat èpic. Però el que fa realment miserable el personatge és que encara que pretengui venjar-se, sempre es deixa comprar econòmicament i laboralment pels seus antics enemics.
Així com la venjança pot tenir un alè èpic, la cobdícia i l’afany de protagonisme i poder són sempre miserables. La trama està ben narrada, et situa molt bé als anys de la Transició, ajuda a lligar caps i entreveure algunes coses de la vida política i econòmica d’aquell temps, però a mi el que m’ha impactat del llibre no és l’explicació dels camins intrincats dels poders i les corrupcions que l’envolten, sinó la pura essència perversa del personatge i sobretot les reaccions de l’altra gent davant del mal. Això és interessantíssim.
Com cada vegada, tot i que Alfons Quintà persisteix en la seva manera abusiva i demencial de comportar-se, cada vegada, passa força temps fins que ningú li pari els peus, el denunciï o li faci una cara nova. Al final perd, és un gran perdedor, però ha fet molt mal pel camí i no has sigut fins més tard que algú ha tingut a bé de parar-li els peus.
Reconec que vaig llegir el llibre perquè el xofer del títol era el xofer de Josep Pla. Crec que Pla és un escriptor immens i com que algunes de les millors estones que he passat a la vida llegint ha sigut amb obres seves, em va fer gràcia llegir sobre el personatge des de la visió tangencial del fill del seu xofer. Llegint el llibre he arribat a pensar que potser el responsable involuntari del naixement d’un personatge de la brutalitat d’Alfons Quintà és el mateix Josep Pla. La llum de les persones tan immenses com ell, enlluerna tant, que pot arribar a cremar allò que toca.