Des de les primeres línies de la novel·la de la Leïla Slimani ja veiem que la cosa no pot acabar bé de cap manera. I no és que no acabi bé, sinó que des del primer moment sabem que hi haurà un nen i una nena morts i sabem des del començament que moriran a mans de la dolça mainadera que els pares, uns joves professionals parisencs, han contractat per als seus fills.
Si des de la primera pàgina sabem què passarà, per què ens agrada i ens intriga tant, aquesta novel·la? Doncs ens agrada i ens intriga perquè està escrita d’una manera magistral que fa que encara que no passi res més que els gests habitual d’unes vides qualsevols que ens poden resultar més o menys properes, no puguem deixar de llegir, immersos com quedem des del principi de la narració en un ambient d’angoixa, d’espera que la tragèdia es desencadeni damunt dels nostres caps. Com quan els núvols de tempesta es reuneixen en un racó de cel i no els podem treure la vista del damunt mentre es van tornant foscos i més foscos. Això és el que passa amb aquesta novel·la: es va gestant una tempesta mentre els lectors, captivats, anem passant pàgines i mirant el cel.
Tot és subtil, en aquesta novel·la: el retrat de les angúnies de la jove mare que se sent culpable per no cuidar els seus fills, el transtorn mental de la mainadera no se’ns explica en cap moment sinó que se’ns mostra de manera lateral i per això molt més efectiva.
Al llarg de tota la novel·la la sensació és d’angúnia i cor encongit, però una angúnia addictiva que no volem que s’acabi mai. Llegiu-la que s’ho val!