cap a la bellesa
de David Foenkinos
L’Antoine Duris ha començat a treballar com a vigilant de sala al museu d’Orsay. La seva cap no tarda a adonar-se que el nou treballador no és com els altres.
L’Antoine era professor de l’escola de belles arts de Lió i ha fugit cap a París sense dir a ningú on anava i sobretot per què.
Amb una sensibilitat impactant, llegint la fabulosa “Cap a la bellesa”, Foenkinos ens traslladarà cap a territoris del dolor i soledat dels quals l’única salvació per sortir-ne és la contemplació de l’art.
Amb la seva sensibilitat exquisida i agudesa d’observació dels sentiments habitual, Foenkinos ens explica una història a moments duríssima i plena d’angoixa però amb un fons d’esperança que reflexiona sobre el sentiment de culpabilitat i també sobre la manca de sentiment de culpabilitat. “Cap a la bellesa” ens mostra com allò que veiem a la superfície, fins i tot de la gent que coneixem millor i més estimem, moltes vegades s’allunya terriblement d’allò que aquestes persones estan vivint en realitat. Una novel·la que ens ensenya que l’única manera d’afrontar la desgràcia és posar-li nom i dir-lo ben alt als quatre vents. I buscar refugi en l’art, anant cap a la bellesa.
Em tens més que convençuda amb aquest llibre. El buscaré ipso facto 🙂