oCÀS i FASCINACIÓ

d’Eva Baltasar

Quan ja crèiem que ho havíem llegit tot, obrim un dels llibrets de l’Eva Baltasar i ens adonem que no, que encara no ho hem llegit tot. Que ha de venir aquesta poeta prosista poeta d’aspecte dolç i reconcentrat a explicar-nos històries de dones que ni se’ns havien passat pel cap i explicar-nos-les d’una manera que ja no ens les podrem treure del cap.

Cada frase, algunes de molt denses, però fins i tot les d’aparença més banal, està escrita amb una maníaca perfecció i per això llegint el llibre vas endavant i endarrere tota l’estona per rellegir allò que acabes de llegir perquè vas pensant que no pot ser, que no estàs llegint el creus estar llegint, que com pot ser que escrigui tan bé aquesta dona.

La història que ens explica a Ocàs i fascinació, com totes les seves, fa posar la pell de gallina. Ens trobem una dona que malviu de rellogada en una habitació, amb una feina precària que perd i que comença a treballar de dona de fer feines a cases particulars. Les reflexions sobre temes tan quotidians sobre què és una casa, què és una espai privat, el significat de netejar… ens fan veure accions com netejar les ditades d’un vidre o seure en un sofà des d’un punt de totalment nou i pertorbador.

La segona part del llibre, la fascinació de la veu narrativa protagonista per una altra dona, la Maria, que s’està amb ella, no es pot descriure, l’heu de llegir. Feu-ho, sobretot. No és cap lectura còmoda, no hi ha res més lluny de la comoditat que llegir l’Eva Baltasar, però val realment la pena.

” Tinc ganes d’abraçar-la, d’exacavar un forat per enterrar-hi la joia que m’he descobert a dins. I poder dir que això, la meva habitació, és ara un lloc sagrat perquè hi comença alguna cosa inconeguda que encara m’ultrapassa.”