Quan vaig començar a llegir el llibre del Toni Soler sobre el zelador d’Olot em vaig imaginar que l’autor hauria aconseguit parlar amb el Joan Vila, l’assassí confès, i que n’hauria aconseguit sucoses confidències sobre els seus motius, els seus pensaments i potser fins i tot remordiments…

Res més lluny de tot això. On pensava trobar-me la confessió o la justificació d’un assassí, m’he trobat el desconcert i la incomprensió d’un autor que intenta treure l’entrellat de l’arrel de la bogeria i la maldat d’un home que creu estar per damunt de la vida i de la mort.

Toni Soler no aconsegueix que l’assassí d’Olot parli amb ell, però precisament aquest silenci és el que fa que el llibre es converteixi en una afinada i magnífica reflexió sobre la mort i el pas del temps, sobre el temor i el terror que provoca la vellesa.