EL ROIG I EL NEGRE

d’Stendhal

De tant en tant ve de gust, i molt, asseure’s amb un bon clàssic entre les mans. No és cosa fàcil perquè de vegades fa una mica de por i potser mandra i tot. Els clàssics són aquells llibres que volten per casa i que encara que no els hagis llegit és com si ja ho haguessis fet. Els personatges et resulten vagament familiars encara que en sàpigues ben poca cosa.

Les novel·les d’Stendhal pertanyen, és clar, a aquesta categoria. Potser no gaire gent s’ha llegit “El roig i el negre”, però a molts més ens sonarà el nom de Julian Sorel com a paradigma de jove ambiciós amb mala fi.

Sovint nosaltres mateixos ens frenem a llegir clàssics perquè ens hi pretenem posar de manera diferent a com ens posem a llegir l’última novel·la que ha sortit publicada. L’última novel·la ens l’agafem sense cap cerimònia ni prevenció, amb el plaer simple i llis de veure quina bona història i de quina manera ens l’explicaran. Llegir els clàssics de vegades ens ho prenem com si fos una responsabilitat, una tasca acadèmica de primer ordre que requereix una preparació prèvia en forma d’estudis literaris i lectura de pròlegs farragosos. Almenys a mi em passa. Resultat: que no llegeixo gairebé cap clàssic.

Amb “El roig i el negre” no he fet res de tot això. L’he obert per la primera pàgina com aquell qui res, les referències que no entenia les he saltat a la torera i a canvi he pogut gaudir d’una història humana, política, social i sentimental fabulosament ben explicada que m’ha enganxat per la seva senzillesa i gràcia des del primer moment. He xalat amb les ventures i desventures de Julien Sorel i les seves enamorades com si de la darrera novel·la sentimental es tractés i he passat unes estones fantàstiques.

Acabat el llibre, l’he tancat amb enyorança i agraïment per aquell remot soldat de Napoleó capaç de fer-se llegir amb interès i gust gairebé 200 anys després d’haver inventat la seva història.

“Per molt que Julien s’esforcés a passar per insignificant i estúpid, no podia agradar: era massa diferent”.